-A Itàlia, quan vols comprar una cosa, què és el primer que demanes al dependent?
-Quant val, suposo.
-I quan et diu el que val, pagues?
-Sí.
-No!

Li dius que no_ho veus clar.
Et fas la boja, t’ho mires
dos cops.
Li dius que_ho veus petit,
molt gros, molt negre, molt rosa, molt tort.
Comentes que té un cop,
que_està_esquerdat.
Contesta que_això_és el vell esmalt.
Li dius que n’hi ha de molt millors en un lloc
prop d’aquí.
Et diu que si_és així,
ha de valer almenys deu mil.

Tu dius: “No_’m combina”.
Ell diu “L’embolico?”.
Tu: “És de bona marca?”.
Ell: “I tant, la millor, sí”.
En voldria veure més.
És que ja no_ens queda res.
Amb la Visa, puc pagar?
Dona, pagui amb Visa o cash.

“Me’l repara?”
“Li reparo”.
“Me l’envia?”
“Li envio”.
“I si…?”
“Digui”.
“P’rò si…?”
“Digui”.
“Es pot…?”
“Digui”.
“Si cal…”.
“Digui”.
“Crec que vull pensar-m’ho,
ja vindré més endavant”.

Comences a marxar.
Somriu, s’enfada, fa com qui diu no.
De cop, gires el cap.
Somrius, rumies
i dubtes un poc.
I dubtes i dius no, igual que ell.
Es tracta d’esperar, res de rampells.

Et mires unes copes.
Te les tornes a mirar.
T’esperes que_es vagi fent tard
llavors, li dius: “Quant val?”.

Tu dius: “I quant costa?”
Ell diu: “Poca cosa”.
Tu: “Què és poca cosa?”.
Ell: “Només sis-cents euros”.
“Potser s’ha passat, no creu?”
“P’rò li puc arreglar_el preu”.
“Pot deixar-m’ho_a cent-cinquanta?”
“No, li deixo_a cinc-quaranta”.
“Dos-cents euros”.
“Quatre – trenta”.
“Dos-cents trenta”.
“Quatre – quinze”.
“Dos”.
“Quatre”.
“Tres”.
“Quatre”.
“Tres”.
“Tres? Va bé, tres”.
“Deixi que m’ho pensi.
Tornaré més endavant”.

I tornes a marxar
i surts fora_al carrer.
I, si et ve_a buscar,
això ja ho tens fet.
Llavors és quan pots dir
que ja t’has ben firat.
No t’has estalviat res però tens la ganga.
Has guanyat!
“Ah!”
“Sí”.
“Ah!”
“Sí”.

Títol original: Bargaining
Del musical: Do I hear a waltz?
Lletra original: Stephen Sondheim
Música original: Richard Rodgers
Any: 1965
Adaptació al català: Àngels Fusté